Middl3-E4rth

SAMSAGAZ GAMYI, l’amor al proïsme i la fidelitat

En molts estudis trobem com Samsagaz Gamyi, Sam més conegut comunament, és l’ideal de subordinat, és a dir, d’empleat per a l’empresari (no obstant podríem trobar això mateix en la posició d’heroi caigut en Grima com a conseller de Théoden). Durant tota la trilogia és qui es responsabilitza del seu amo i amic, Frodo Bolsón, a qui ajuda més enllà del possible determinant així en gran part el triomf de la empresa que van inicia entre ambdós. Sam és un Hobbit de la Comarca, fidel servidor de la família Bolsón. Físicament destaca per un aspecte rústic, jove i robust, però fort, desenvolupant una activitat frenètica quan entra en acció. És un hobbit senzill al que el que més li agrada és una bon menjar acompanyada d’una bona història. Té una ment pràctica i terrenal, ocupant-se de les tasques quotidianes i deixant a la resta les tasques directives, comportant-se sempre amb gran fidelitat, com el tradicional assistent socialment humil, que professa admiració i devoció pel seu superior. Sam és escollit per Gandalf per a ajudar a Frodo (formava part dels designis del mag?) i serà inseparable del seu amo durant tot el seu camí fins al Mont del Destí. Per el camí rebrà el regal d’una caixeta de terra de Lórien de la Dama Galadriel, que ajudarà al final de la història a repoblar la terra embrutada per Saruman i la indústria a la Comarca. Va salvar al Senyor Frodo (evitant també que l’Enemic trobés l’Anell) dels Orcs de Cirith Ungol, i en repetides ocasions es va alliberar de Gollum; vencent també a Ella-Laraña. Però finalment, Sam és colpejat al cap al Mont del Destí i no va poder evitar que el seu amo al final hagi de debatre’s contra Gollum (no sense abans Frodo haver-se proclamat senyor de l’anell triomfant sobre Sauron amb la destrucció de l’Anell Únic. Posteriorment, participa enormement en el Sanejament de La Comarca i en convertir-la de nou en formosa i verda com era abans amb el regal de Galadriel. Es va acomiadar de Frodo als Ports Grisos i després va tenir tretze fill, es nomenat alcalde de La Comarca en moltíssimes ocasions i és condecorat amb l’estel dels Dúnedain; abans de partir a les Terres Imperibles a la Quarta Edat. D’aquesta manera, arribaria així el Llibre Vermell (escrit per Bilbo, després en mans de Frodo, després de Sam i finalment de Elanor, la seva filla) a les mans dels Belifantes i així coneixerien les generacions posteriors sobre els Hobbits.

L’heroi (Frodo Bolsón) te dos personatges vitals en la seva maduresa com a tal: una divinitat protectora, és a dir, un mentor; i després un company que li recorda el seu costat més humà. Sens dubte, el personatge que més acompleix aqueta funció (la del costat més humà) és Sam Gamyi. Tolkien va reconèixer que Sam estava modelat en els camperols de Sarehole i en els tommies que va tenir sota les seves ordres a França: homes senzills que marxaven a la mort no perquè tinguessin ideals elevats, ni set de glòria, o estiguessin preses de la desesperació, sinó simplement perquè consideraven que això era el que havien de fer. En una escena de la versió cinematogràfica de El Señor de los Anillos: Las Dos Torres; es pot veure un diàleg entre Frodo i Sam a Osgiliath on Frodo reconeix no poder complir la missió. Sam li diu que potser tot ha sigut un error i que mai haurien d’haver arribat fins allà (frontera amb Mordor) però que allà estan com en les grans històries, aquestes que sí importen, plenes d’obscuritat i perills constants, el final del qual no vols saber perquè, com pot sortir bé? Com tornaria el mon a ser el que era després de tanta maldat com hagués sofert? Però Sam continua dient que tot és passatger: la ombra s’acabarà per a donar pas a un nou dia on el sol brillarà més radiant; convertint-se llavors en una història que omple el cor el sentit del qual és tan important que fins i tot els més petits poden entendre-les. Sam li diu a Frodo que els personatges d’aquestes històries podrien rendir-se quan volguessin però que no ho arriben a fer... perquè sempre hi ha alguna cosa per la qual lluitar. Frodo, una mica ja més esperançat, li pregunta a Sam perquè lluita ell en aquell moment, i Sam li contesta que per a que el bé regni en aquest mon, enaltint llavors una cosa tan essencial com procurar el bé per a la resta, per a fer un mon millor.

Sens dubte, el personatge de Sam no te tanta heroïcitat o glamour com els personatges elevats que protagonitzen relats èpics, però la seva afecció terrenal contribueix per contrast a ressaltar el caràcter especial del protagonista, Frodo. En moltes altres obres anteriors a El Señor de los Anillos podem trobar personatges així (Sancho Panza per a El Quijote; Papageno para Tamiro a La Flauta Màgica, etc.) però tots igualment amb un costat més còmic (més jovial i humà). Això no és sorprenent, perquè el company de l’heroi és en realitat un reflex mundà de l’heroi, o fins i tot podria dir-se que és la part humana de l’heroi i, a diferència del tutor sobrenatural, li acompanya en general sempre, tot i quan ha aconseguir la maduresa (vegem que en El Señor de los Anillos, Sam cobra més importància des de que Frodo accepta la missió per a sí i madura). No obstant, també és la esperança, la esperança i per així dir-ho els records de l’heroi sacrificial com Frodo. Sam contínuament ajuda a Frodo a suportar la càrrega de l’Anell. Si entenem l’Anell com la tentació natural i la possibilitat d’errar en el camí cap a la perdició, Sam d’alguna manera seria en part la consciència humana natural que vigila que no ens equivoquem, al menys no tan assíduament com podria ocorre de trobar-nos sols. D’igual manera, és la esperança ja que fins i tot en els moments més funestos, és Samsagaz qui sempre mira el costat bo de les coses.

En cert passatge del llibre de Las Dos Torres Frodo pregunta si alguna cosa ombrejaria l’ànima de Sam, i la resposta de Sam (totalment innocent i poc reflexiva per el que ens demostra la seva personalitat senzilla) és: “potser aquells núvols negres”, referint-se als núvols que travessen els cels durant el seu pas per Emyn Muil. Si analitzéssim literalment aquesta resposta podem deduir llavors que, o be Sam és clarament el personatge rústic i apegat a la Terra (no era com els camperols i no és en sí un jardiner?) la màxima preocupació del qual són els canvis inesperats en el temps que poguessin fer malbé els seus quefers diaris; o be Sam te molta resistència enfront la obscuritat i altres pensaments negatius... Per a poder saber si és certa aquesta segona afirmació és necessari reprendre un passatge del llibre on Sam pren l’Anell únic per a portar-lo, pensant que Frodo potser està mort per Ella-Laraña. Llavors l’Anell l’intenta obertament, i podria dir-se que és la manifestació de la voluntat de l’Anell sobre un personatge més clara durant tota la trilogia. No obstant, tot i quan Sam (així com lo fan la resta dels personatges que poden o volen posseir l’Anell) sucumbeix al principi, bastants segons per a que ell mateix es doni compte del que realment importa i evitar aquesta voluntat maligna. Per què ocorren així els fets? És senzill però complicat a la vegada. Senzill perquè si mirem el que és Sam en sí, un jardiner i fidel serf la màxima aspiració del qual és el respecte del seu senyor i la realització del seu treball en tranquil·litat per a després poder descansar i tenir un bon merescut banquet escoltant velles històries, trobem que te tot el que realment necessita per a ser feliç i ni el més preat dels tresors de la Tierra Media pogués fer-li canviar de parer. Sam no és egoista, no és per res ambiciós... potser ens ensenya el costat més “conformista” de les cultures cristianes; una cosa que Nietzsche entenent com ja vam comentar la seva filosofia de la voluntat de poder com la que usa Sauron, odia per sobre de tot; la màxima essencial del qual és el respecte per totes les coses i l’amor al proïsme vivint humilment.

També és senzill perquè quina obra podria realitzar un Anell creat per a governar a tots i tenint que destruir-lo per a evitar el Mal, per al que ell realment vol: camps verds que poder treballar i cuidar al seu amo... prendre l’Anell seria renunciar als veritables valors que mouen la seva personalitat, seria contrari als costums del bon (anglès ideal, potser) cristià, principis que el seu vell Tiet li va inculcar, més l’amor per les patates que no històries d’Elfs i Senyors Obscurs enfrontant-se durant milers d’anys. Sean Astin, que dona vida a Samsagaz a la versió cinematogràfica, diu que Sam és el millor amic que pots tenir, perquè tot i trobar les dificultats que troben, sempre està allà. També afirma que Sam és molt valent, com quan ha d’enfrontar-se per salvar al seu amo, a Ella-Laraña (o en el llibre contra Gollum en diferents ocasions o amb els Sentinelles de Cirith Ungol), sempre per l’amor i admiració que sent per Frodo. Sean Astin diu que Sam quan comença el viatge, te com a principal missió simplement ajudar a Frodo, assegurar-se de que portat tot el que pugui necessitar per exemple, o estar segur de que el menjar està a punt. Sam és posat a prova d’innumerables maneres, sobretot a la tercera entrega i tot i així ha d’ajudar a Frodo emocional, espiritual, física, mental i psicològicament. Per això últim, hi ha molta gent que el considera el “alter ego” de l’autor mateix donat que ambdós eren bastant contraris al progrés, amaven les comoditats, la pipa i la jardineria. No obstant, l’origen més probable de Sam és el dels tradicionals assistents dels oficials britànics, persones generalment extretes de les masses socials més humils, que professaven admiració i devoció per els seus superiors.

En definitiva, Samsagaz és el típic hobbit (com en el seu moment ho era Bilbo). No obstant, hi ha alguna que el fa diferent a la resta dels hobbits i és la seva curiositat per saber notícies de l’exterior, i el seu desig de conèixer els Elfs. No en va gràcies a ell acabem sabent que existeixen els Ents, tot i que no els coneixem encara així, a La Comunidad del Anillo. Del seu amor per els Elfs podem aconseguir extreure, el fet de que ama les bones històries i normalment les més heroiques parlen d’Elfs que van aconseguir grans gestes en temps obscurs contra el Senyor Obscur; o bé podríem prendre-ho com la admiració cap als “superiors”. Sí, perquè si humanament possible, Sam admira a Frodo... espiritualment parlant, Sam admira als Elfs, tals com les virtuts i valors espirituals que ara van entrar en decadència, però que sempre van ser les ànimes oposades a la maldat del Senyor Obscur. Per tant, podem concloure com Sam respon a una necessitat vital de Frodo d’estar lligat al mon humà; és per excel·lència l’ideal de treballador per la seva entrega en les seves empreses; és el bon cristià que no aspira a més que el millor per a la resta i no li importa ajudar al proïsme a millorar espiritualment; és la fe en els bons valors i la esperança en que tot és passatger i que per tant hi ha una possibilitat de triomfar sobre la obscuritat dels nostres cors i també sobre la del mon; és justament com hauria de ser el home si no s’hagués deixat portar per grans ambicions els van procurar el fracàs, la destrucció i la desesperació arrastrant a la humanitat a viure les guerres mundials. I més senzillament que tot això, i remetent-se a les paraules de Sean Astin, Sam és el millor amic que pots tenir.